Arxius | Pensaments RSS feed for this section

Comunicat arran de les detencions

1 juny

COMUNICAT ARRAN DE LES DETENCIONS DE 6 MEMBRES DE L’ASSEMBLEA DE LA COMUNITAT UNIVERSITÀRIA

L’Assemblea de la Comunitat Universitària, després de la detenció de 6 dels seus membres el 31 de maig, i en solidaritat amb la resta de persones detingudes els darrers dies arreu del territori, vol fer les següents consideracions:

  • Denunciam que ens trobam davant d’una campanya repressiva sense precedents a Mallorca que es manifesta amb detencions massives de persones vinculades als moviments socials i a les protestes que les darreres setmanes s’estan produint contra les polítiques de José Ramon Bauzá. Aquest Govern, inspirat per la doctrina de la “paciència” que anuncià el Delegat del Govern espanyol José María Rodríguez, no ha trobat altra manera d’aturar el creixent descontent de la gent que l’aplicació d’una barroera persecució i repressió de les protestes populars.

  • Rebutjam de manera enèrgica les acusacions de “desordres públics” contra 6 membres de la nostra assemblea que participaren en l’acció pacífica d’ocupar la Conselleria d’Educació i entre els quals hi ha estudiants i també un professor de la UIB. Volem recordar que la única violència que hi hagué en aquella acció fou l’agressió per part de la Cap de Gabinet del Conseller Bosch, Ana Rodríguez Arbona, per la qual cosa en seguim exigint la dimissió. Els desordres públics, aquí, els està causant únicament el PP amb els seus atacs frontals als drets més bàsics de les persones; aplicant retallades vergonyoses en educació i sanitat; orquestrant campanyes absurdes contra la llengua catalana i les seves parlants o promoguent projectes urbanístics i turístics que suposen una nova onada irreversible de destrucció del territori.

  • Volem manifestar tota la nostra solidaritat cap a les persones detingudes, no només en l’acció de la Conselleria, sinó també cap a totes les que han patit la repressió per la senzilla raó de protestar. Ànims a totes! També agraïm les nombroses mostres de suport que hem rebut durant tots aquests dies per part de col·lectius i persones anònimes.

  • A més a més demanam que la Rectora de la Universitat de les Illes Balears es posicioni públicament i mostri el suport de la institució cap a les persones represaliades aquests dies i que pertanyen a la Comunitat Universitària en qualitat d’estudiants o professorat.

  • Finalment, anunciam que aquests atacs no ens faran recular; ans al contrari, ens demostren que anem pel bon camí, que la lluita ha de continuar i tenim ben clar que no aturarem fins aconseguir una Universitat pública i de qualitat. Diem no a les retallades! No a la repressió!

Anuncis

Comunicat davant l’okupació de la Conselleria d’Educació

22 maig

Avui a les 13h, després de desplegar una pancarta a la façana dela Conselleriad’Educació, Cultura i Universitat, hem okupat l’edifici. L’acció s’emmarca dins una vaga d’educació a escala estatal que no ha estat secundada pels sindicats de les Illes Balears. Tot i així, l’Assemblea dela Comunitat Universitàriavolia fer arribar al Conseller d’Educació, Rafael Bosch, les nostres exigències: l’aturada de totes les retallades en matèria d’educació; la congelació de les taxes dela UIB(i que es camini cap a la gratuïtat de la matrícula); la defensa d’una educació pública, gratuïta i de qualitat i la retirada de les modificacions dela Lleide funció pública i del model de lliure elecció de llengua a les escoles. A més, exigim a l’equip rectoral dela UIBque es declari insubmís a l’augment de les taxes universitàries i a la política de retallades del Govern.

Setanta estudiants i algunes professores han anat planta per planta dela Conselleria, han difós el missatge i donat suport a les funcionàries d’aquest sector. Tot ha esdevingut d’una manera pacífica fins que hem arribat al despatx del conseller. Allà tres membres del gabinet de Rafael Bosch han intentat evitar la nostra entrada i finalment han agredit una de les nostres companyes. Paradoxalment, Rafael Bosch ha utilitzat aquesta circumstància per mentir al poble, i ha dit que nosaltres hem estat les agressores, la qual cosa ha generat una falsa polèmica per desviar el focus del vertader problema: els atacs a l’educació pública.

Després de la vergonyosa actuació del “conseller” Rafael Bosch, exigim la seva dimissió de manera immediata.

La policia espanyola s’ha personat mentre estàvem pacíficament assegudes a fora del despatx del conseller demanant la seva presència. Ens han tret una per una -sense que nosaltres haguem oposat resistència- i ens han impedit llegir el manifest perquè ens l’han llevat. A fora, ens han identificat a tots i ens han anunciat que ens denunciaran per “estar a un espai privat”. A més, han requisat les càmeres de dues companyes i han intentat esborrar el contingut, però aquestes s’han negat i la policia les ha requisades.

Anunciam així la nostra voluntat de continuar mobilitzant la comunitat universitària i tot el sector de l’educació pública contra unes retallades que posen en perill el futur de totes i tots. Ara més que mai cal sumar esforços cap a noves convocatòries, accions, mobilitzacions i una vaga de totes les treballadores i estudiants de l’educació pública que també arribi a les Illes.

No a les retallades, defensem l’educació pública!

Si no rectificau, no aturarem!

Carta personal de resposta a Gabriel Bibiloni

13 abr.

El filòleg que aparca malament

El meu nom és Arnau Matas i sempre que puc particip a l’Assemblea de la UIB. Aquesta és una carta oberta dirigida a Gabriel Bibiloni en resposta a alguns articles publicats al seu blog. Des d’allà se’ns ataca directament fent servir un to paternalista i condescendent que ens ha sabut una mica de greu i que són injustos. Els articles són «Un dia de vaga general» (aquí el teniu recuperat de la memòria cau de Google, degut a que aquest ha estat eliminat) i «Empanades mentals».

Estimat Sr. Bibiloni, no tenc el plaer de conèixer-lo personalment. Això no obstant, m’he pres la llibertat de proposar-li un breu exercici d’imaginació:

Som a 29 de març, dia de vaga general. Vostè s’aixeca normalment, fa les quatre feines de cada dematí, es posa ben guapo i agafa el cotxe per anar cap a la UIB. En dia de vaga? Sí, justament no té classe ni cap activitat acadèmica, però ha quedat amb una altra persona. Ja se sap que les professores (perdó: els professors; per un moment he patit una empanada mental) quan no tenen classe o tutories, fan feina a casa. Avui, però, dia de vaga general, vostè ha decidit treballar i plantar-se al seu lloc de feina. Renunciar al sou d’un dia? Quià! Afegir-se a un piquet? Ni se li passa pel cap, puix que les vagues són coses del segle XIX i els piquets «informatius», una de les grans vergonyes de les societats que es volen democràtiques.

A més a més, dia de vaga, vostè no és gens previsor i surt de casa a la mateixa hora de cada dia. No se li passa pel cap que potser, per mor de la vaga, hi haurà més dificultats de mobilitat. Res, cap a la UIB s’ha dit! Poc abans d’arribar al campus ja s’albiren les primeres retencions. Un accident, potser? No fotis que hi ha piquets! La coa avança lentament, la sang li comença a bullir. Qui s’han pensat que són aquesta gent? Estan coartant la seva llibertat de moure’s i circular per la via pública. Vostè, com a defensor radical dels drets humans, pensa que quan arribi el seu torn i es trobi els piquets de cara els hi dirà quatre coses ben dites.

Dit i fet. Vostè s’encara amb una al·lota i comença a amollar tota una sèrie de bajanades demagògiques que provocarien la mort fulminant de 100 moixets del Liceu d’Aristòtil. La policia, la mateixa que l’ha multat amb 200 euros per aparcar malament, resta dempeus, impassible. Vostè, ignorant o mentider, no té en compte que, efectivament, en un dia de vaga la llei atorga als piquets el dret d’informar. Si la policia no intervé més del compte és, senzillament, perquè allà els piquets no fan res mal fet. Ans al contrari, els piquets han hagut de suportar intents d’atropellament, amenaces i insults. Però clar, elles (perdó: ells) s’ho cerquen, deu pensar vostè. Estudiants de la UIB fent vaga general (en ple segle XXI!!), organitzant piquets (en una societat que es vol democràtica!!) i fent servir mètodes i arguments franquistes. Ostres, sóc un geni, hauré de fer un article al meu blog, pensa vostè. Quin drama arribar mitja hora tard a una cita en un dia de vaga general, no? Què n’és de dura la vida de l’esquirol. No hi ha dret que quatre llumeneres revolucionàries imposin, amb coaccions, la seva visió friqui del món a la resta de la gent que vol treballar un dia de vaga general o que té una reunió important.

Aquest incident el porta a reflexionar tot el dia sobre les vagues. Al cap d’uns dies vostè arriba a la conclusió que fotrà canya des del seu blog a aquesta gent, que s’ha apropiat del terme «comunitat universitària» i que, tot sigui dit, escriu molt malament els seus pamflets. Vostè, que és una persona que de cada vegada li agrada més anar a contracorrent, fot unes quantes destralades des de la seva poltrona digital. Au! Ben guapo que ha quedat, pensa vostè. Evidentment en tot el blog no hi trobarem pas cap article que parli de la reforma laboral, de les greus retallades, o de les violacions de drets humans (els de veritat) que es produeixen pertot i tothora. Tanmateix, vostè és una persona que vol que hom tengui una vida digna i que s’acabin les injustícies, una persona que s’aferra a la radicalitat democràtica per principis. Prova d’això és que, en tot el blog, només surt a defensar els drets humans quan, en un dia de vaga general contra la més greu de les retallades de drets laborals que es recorda, un pacífic piquet «informatiu» li ha fet arribar mitja hora tard al seu lloc de feina, vulnerant greument el seu dret a circular per la via pública.

Com era d’esperar, poc temps després el blog està farcit de comentaris al seu article. Com que vostè, que gaudeix d’anar a contracorrent, és una persona que dóna la cara, demana a les comentaristes (perdó: els comentaristes) que donin nom, llinatges i email. És just. El debat que es munta és interessant. Fins i tot alguns comentaris mostren un to respectuós. «Caram, jo que m’esperava insults i amenaces» pensa vostè. Passades les vacances de setmana santa, vostè, de manera sorprenent, decideix fer cas a un dels cartells que fa mesos que embruten les parets del Ramon Llull i que convoquen a l’assemblea de la UIB. Cada dijous, a les 14h, a la llibreria del campus. No perd res per provar-ho, pensa vostè, al manco veurà quina cara fan aquesta tropa d’estudiants que no coneixen el significat del pensament crític. Compareix puntual a la convocatòria. Evidentment no hi ha ningú encara. Aquests maldestres ja li van fer perdre mitja hora un dia de vaga, i ara ja hi tornam a ser. Ja ho deia jo, ja ho deia… De sobte, compareix un grupet d’estudiants amb la seva carmanyola (macarrons, estofat, arròs bullit…). Arribar tard i, a sobre, disposar-se a fer una assemblea menjant? Vostè ja se’n penedeix d’haver decidit anar a aquesta assemblea. Una mica empegueït, però, no gosa fugir d’allà cames ajudau-me, i hi roman, un pèl a contracor. La cosa sembla que, a la fi, comença. Tothom s’asseu en cercle sota un sol de justícia. Algú proposa anar a una aula, ja que el sol molesta. La resposta és que millor quedar allà, per si arriba algú més i no sap on som. S’assignen funcions: algú s’encarrega de prendre acta; algú altre s’ofereix (mig obligat) a gestionar els torns de paraula i a moderar les intervencions. Es veu que les feines són rotatòries. Fins i tot hi ha ordre del dia! Vostè comença a pensar que aquests malcriats tenen més burocràcia que el seu departament de filologia.

En acabar l’assemblea, vostè ha pogut expressar els seus arguments sobre els piquets o sobre qüestions lingüístiques, com ara la dèria del sexisme en el llenguatge. Hi ha hagut un debat molt enriquidor. També hi ha hagut temps per consensuar altres accions per a les pròximes setmanes, com per exemple repetir l’acció del llaç pel català a la Conselleria d’Educació, però amb un llaç el doble de gros. Vostè no entén per què no s’ha votat en tota l’assemblea. Vaja democràcia, pensa. Tot i que, ben mirat, arribar a decidir per consens és una bona manera que les majories no s’imposin sempre a les minories (cosa que els que tenim sensibilitat per la llengua sabem de què va).

Quan vostè torna cap al seu despatx continua cavil·lant. No ha estat pas tan malament, pensa. Si fins i tot, cosa grossa, s’ha ofert vostè per donar un cop de mà a l’hora de revisar i corregir els futurs pamflets de l’Assemblea. Tot i que els dijous és un dia complicat, mirarà de tornar-hi. Aquella tropa, un pèl idealista i ingènua (totes hem estat joves), tampoc no és mala gent. Fins i tot, davant del menfotisme generalitzat de la UIB, veure un grupet que no només es preocupa de les Biofestes i de copiar treballs d’Internet, sinó que també dedica molt del seu temps a protestar i fer propostes, idò és un bri d’esperança. Al manco, d’aire fresc. Ben pensat, la UIB és un lloc molt gris, de vegades. «Una mica de renou i color tampoc no està tan malament» pensa vostè. Arribat al seu despatx, vostè engega l’ordinador. La feina s’acumula i caldrà que l’horabaixa reti. La dona de la neteja el saluda mentre renova la bossa de la paperera. A ella l’acomiaden, possiblement, el pròxim mes: dos fills i un marit a l’atur. I la hipoteca. Entra el sol per la finestra i pica. Llàstima que el despatx, ple de goteres quan plou, tampoc no tengui cortina. El becari que li han encolomat al seu despatx torna amb un cafè de la màquina, que és més barat que al bar, però més dolent. S’ha d’estalviar, que la beca-préstec del Santander s’ha de tornar i aquesta gent no perdona ni un cèntim (vostè recorda llavors la multa de 200 euros per aparcar malament). Al manco, el becari ha pogut estudiar una carrera, a diferència del seu germà petit que, entre l’increment de les taxes i la baixada dels numerus clausus, no sap si podrà anar a la Universitat. Vostè continua fent feines i responent les dotzenes de correus electrònics pendents de llegir. Un dels missatges és d’un alumne que excusa el lliurament d’un treball perquè el seu padrí s’ha posat malalt i ha d’ajudar a cuidar-lo, ja que a l’hospital no t’admeten si no estàs fotut fotut. Diu que la seva família no pot pagar una residència o una persona i s’han hagut de repartir els horaris. A aquest alumne, com que no treballa (només estudia), idò li ha «tocat» el torn dels dematins, justament quan té classe (presencial i obligatòria, coses de Bolonya). Vostè, a pesar que és un greuge comparatiu amb la resta d’alumnat, se’l creu i li concedeix uns dies més de termini. Encara queden 19 correus per respondre; per sort la majoria no són urgents. I encara ha de preparar la classe de l’endemà. Al fons del despatx, a la prestatgeria més alta, en un racó del tot inaccessible, hi ha un exemplar d’El Capital de Karl Marx, envoltat de teranyines.

COMUNICAT ARREL DE LA JORNADA DE VAGA DEL 29F

8 març

COMUNICAT DE L’ASSEMBLEA DE LA COMUNITAT UNIVERSITÀRIA ARREL DE LA JORNADA DE VAGA DEL 29F

L’Assemblea de la Comunitat Universitària fa les següents valoracions de la jornada de vaga estudiantil:

– Valoram de manera molt positiva com ha anat la jornada i volem mostrar el nostre agraïment a totes les persones que s’han sumat a les accions o que les han recolzat fent-nos arribar mostres de solidaritat.

– Assumim com Assemblea les accions d’avui i remarcam que totes elles, a més de ser pacífiques, són el fruit d’una reflexió col·lectiva i horitzontal i que s’han preparat conscientment i amb uns objectius clars després d’un llarg procés assembleari.

– Pensam que el dret col·lectiu a la defensa de l’ensenyament públic i de qualitat en una jornada de vaga està per damunt del dret individual de no fer vaga. I amb aquest tarannà hem plantejat les nostres accions d’avui.

– Remarcam que s’ha intentat respectar el mobiliari del campus que s’ha fet servir per bloquejar vials i edificis. Si s’ha fet malbé alguna peça d’aquest mobiliari ho lamentam però volem deixar clar que ha estat accidental i en cap cas el resultat d’una estratègia planificada de destrucció del mobiliari.

– Lamentam alguns casos puntuals en què consideram que membres del PAS i del PDI s’han extralimitat en les seves funcions i han volgut impedir de manera bastant vehement la feina dels piquets. Pensam que això és conseqüència de la coacció a la que es sotmet als treballadors i treballadores per part de l’administració dels centres a l’hora de fer-los mantenir cert «ordre cívic» dins dels edificis.

– Volem anunciar que seguirem endavant amb les mobilitzacions en defensa d’un ensenyament públic i de qualitat i contra els atemptats als drets laborals i estudiantils que es donin en el si de la Universitat i més enllà.

– Convidam a tothom, tant si està d’acord amb les nostres reivindicacions com si no, que participi de l’Assemblea, que es reuneix cada dijous a les 14h davant la llibreria del campus.

Manifest vaga #29F

27 febr.

Organitza’t i lluita pels teus dret. #29F VAGA!
Dimecres 29, 12h
Plaça del tub
Palma

La paraula crisi prové del verb grec krinein que significa “separar” i/o “decidir”.
Crisi és la paraula més utilitzada pels diferents governs mundials des que va caure la borsa al 2007. Seguint les passes dictaminades per la troika (Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu i la Comissió Europea) i amb l’excusa dels pocs recursos a les arques públiques, l’Estat Espanyol i el Govern Autonòmic han començat una política de retallades que ens duu cap a una situació social d’emergència.

Crisi és alguna cosa que es romp i necessita d’una anàlisi i una reflexió. És d’aquí d’on surt la crítica, que significa estudi i reflexió per emetre un judici.

En tots els serveis públics, com són la sanitat, l’educació i la cultura, estan havent-hi processos de “decisió” tancats, en contra de l’interès general de la nostra societat:

Precarització de les treballadores públiques docents: s’eliminen les noves places i les pròrrogues d’interins per substituir professorat educatiu, i no es paguen hores extres ni suplements econòmics.

Desprotecció sanitària i copagament-repagament: s’aboleix el dret a l’assistència sanitària als estrangers aturats de llarga duració. Pagament de la targeta sanitària, dietes, tractaments i medicaments.

Violació de la llei de normalització lingüística: aquesta menysprea el català com a llengua de la funció pública i promou la utilització d’un bilingüisme insultant.

Augment de les taxes universitàries i numerus clausus en tots els graus: exactament un 22,4% des de la implantació del Pla de Bolonya, tot i que hi ha més alumnes per professorat. La Universitat s’elititza i només poden accedir a estudiar els sectors socials més afavorits Reducció d’un 11,9% (7,49Millions€) de l’aportació del Govern a la UIB.

Augment de les tarifes del transport públic: 45% si ets universitari, 23% si ets resident, 100% si ets pensionista, a demés els menors de 16 anys ara han de pagar.
I a més, concretament a la UIB, parlam de les reduccions d’horaris de biblioteques, la pujada de preus dels bars, l’eliminació de les bicicletes compartides, del bus circular i de la massificació a les aules i als menjadors.

La situació econòmica i política que estam travessant ens interpel·la una resposta social conjunta, solidaria i amb criteri, ja que vivim un punt crucial que separa un abans i un després. Com també un punt decisiu en el futur de la nostra societat.
Les condicions són greus, les respostes socials són escasses i la vaga general és ja una necessitat imperant.

I la crítica és l’exercici del criteri.

Organitza’t i lluita pels teus dret. #29F VAGA!

Les lluites d’ahir són els drets d’avui i les lluites d’avui són els drets del futur.

La importància del moviment estudiantil a Mallorca

25 gen.

Article d’un company de l’assemblea:

A principis del curs, després d’una convocatòria de vaga organitzada per un partit polític es va convocar la primera assemblea a la UIB. Vam assistir unes deu persones, entre elles les joventuts d’aquest partit. Hi va haver un debat vers si havíem d’assistir a la vaga o no (hi havia un marge de menys d’una setmana). A n’aquest debat la postura majoritària va ésser clara, la convocatòria havia de sorgir des de baix. Per aquest motiu no es va convocar la vaga però sí la primera assemblea del que ara és l’Assemblea UIB. A n’aquesta primera assemblea hi va haver una assistència aproximada d’unes cent persones, entre elles alguns professors. A partir d’aquí vam començar a reunir-nos un cop per setmana i vam organitzar la vaga del 17N juntament amb els instituts de l’illa. La vaga no va tenir l’èxit esperat dins l’àmbit universitari, però si que va haver una gran mobilització dels estudiants d’educació secundària.

Després de la vaga hem intentat conservar l’assemblea tot i que aquesta ha tengut una pèrdua de gent bastant elevada des de el primer cop.  El nucli sòlid actual és d’unes quinze persones. Tot i així, vam rebre la convocatòria de vaga d’Universitats a nivell estatal i a l’última assemblea es va aprovar la convocatòria de vaga del 29F.

M’agradaria recalcar dues coses: la importància del moviment assembleari i la importància dels instituts en el moviment estudiantil a Mallorca.
El moviment assembleari havia pràcticament desaparegut a l’illa fins a l’arribada del 15M. Aquest moviment, en el que el poble va prendre les places, va impulsar una onada d’assemblees en les que va participar inclús gent fins aleshores no polititzada. En aquestes assemblees es va poder apreciar la força que tenim, aconseguint petites victòries que van des de la desobediència davant la jornada de reflexió fins a l’aturada d’alguns desnonaments. Tot això d’una manera totalment democràtica que posa en evidència al govern.

Per aquests motius, l’assemblea de la Universitat és tan important. Necessitam un òrgan democràtic al que els estudiants puguin exposar els seus conflictes i resoldrer-los entre tots des de baix. No volem un consell d’estudiants amb una manca democràtica tan alta: sols es necessita mirar els estatuts¹ d’aquest, a l’apartat “Disposicions addicionals – quarta” que diu “Les resolucions i els acords dels òrgans del CE poden ser objecte de recurs d’alçada davant el Rector”. Pel que queda clar l’organització jeràrquica dins la Universitat i la poca sobirania que es garanteix al CE. Per tant necessitam la continuïtat de l’assemblea amb l’objectiu d’establir-la com a òrgan representatiu i sobirà de les estudiants.

Com a reflexió personal i analitzant una mica la passada vaga, cal organitzar assembles als diferents instituts de l’illa. A l’última vaga la major assistència va procedir dels centres de secundària, alguns convocats pel SEPC i d’altres convocats des d’assemblees independents. Per això, és molt convenient sortir de la Universitat i anar als instituts on hem d’exposar les retallades que estem sofrint a l’àmbit universitari i les que estan sofrint ells a l’educació obligatòria. Amb un objectiu clar, que s’organitzin en assemblea i d’aquesta manera puguin fer lluites individuals i alhora tenir contacte per a mobilitzacions més grans com pugui ser la vaga.

També hem de tenir present la importància que té connectar amb el professorat, el PAS i el PDI, ja que són els que realment tenen la força per aturar la Universitat i posar en escac al govern.

Per acabar, des d’aquí felicitar a totes les companyes i companys de l’assemblea per tota la feina que estem fent i convidar a la gent que s’organitzi amb l’assemblea, que no sols podem treure un benefici social sinó grans experiències i debats que ens enriqueixen com a persona.

Ramon Villalonga, militant d’En Lluita i membre de l’Assemblea UIB.

¹. http://www.uib.es/fou/acord/65/6534.html

Font original