Carta personal de resposta a Gabriel Bibiloni

El filòleg que aparca malament

El meu nom és Arnau Matas i sempre que puc particip a l’Assemblea de la UIB. Aquesta és una carta oberta dirigida a Gabriel Bibiloni en resposta a alguns articles publicats al seu blog. Des d’allà se’ns ataca directament fent servir un to paternalista i condescendent que ens ha sabut una mica de greu i que són injustos. Els articles són «Un dia de vaga general» (aquí el teniu recuperat de la memòria cau de Google, degut a que aquest ha estat eliminat) i «Empanades mentals».

Estimat Sr. Bibiloni, no tenc el plaer de conèixer-lo personalment. Això no obstant, m’he pres la llibertat de proposar-li un breu exercici d’imaginació:

Som a 29 de març, dia de vaga general. Vostè s’aixeca normalment, fa les quatre feines de cada dematí, es posa ben guapo i agafa el cotxe per anar cap a la UIB. En dia de vaga? Sí, justament no té classe ni cap activitat acadèmica, però ha quedat amb una altra persona. Ja se sap que les professores (perdó: els professors; per un moment he patit una empanada mental) quan no tenen classe o tutories, fan feina a casa. Avui, però, dia de vaga general, vostè ha decidit treballar i plantar-se al seu lloc de feina. Renunciar al sou d’un dia? Quià! Afegir-se a un piquet? Ni se li passa pel cap, puix que les vagues són coses del segle XIX i els piquets «informatius», una de les grans vergonyes de les societats que es volen democràtiques.

A més a més, dia de vaga, vostè no és gens previsor i surt de casa a la mateixa hora de cada dia. No se li passa pel cap que potser, per mor de la vaga, hi haurà més dificultats de mobilitat. Res, cap a la UIB s’ha dit! Poc abans d’arribar al campus ja s’albiren les primeres retencions. Un accident, potser? No fotis que hi ha piquets! La coa avança lentament, la sang li comença a bullir. Qui s’han pensat que són aquesta gent? Estan coartant la seva llibertat de moure’s i circular per la via pública. Vostè, com a defensor radical dels drets humans, pensa que quan arribi el seu torn i es trobi els piquets de cara els hi dirà quatre coses ben dites.

Dit i fet. Vostè s’encara amb una al·lota i comença a amollar tota una sèrie de bajanades demagògiques que provocarien la mort fulminant de 100 moixets del Liceu d’Aristòtil. La policia, la mateixa que l’ha multat amb 200 euros per aparcar malament, resta dempeus, impassible. Vostè, ignorant o mentider, no té en compte que, efectivament, en un dia de vaga la llei atorga als piquets el dret d’informar. Si la policia no intervé més del compte és, senzillament, perquè allà els piquets no fan res mal fet. Ans al contrari, els piquets han hagut de suportar intents d’atropellament, amenaces i insults. Però clar, elles (perdó: ells) s’ho cerquen, deu pensar vostè. Estudiants de la UIB fent vaga general (en ple segle XXI!!), organitzant piquets (en una societat que es vol democràtica!!) i fent servir mètodes i arguments franquistes. Ostres, sóc un geni, hauré de fer un article al meu blog, pensa vostè. Quin drama arribar mitja hora tard a una cita en un dia de vaga general, no? Què n’és de dura la vida de l’esquirol. No hi ha dret que quatre llumeneres revolucionàries imposin, amb coaccions, la seva visió friqui del món a la resta de la gent que vol treballar un dia de vaga general o que té una reunió important.

Aquest incident el porta a reflexionar tot el dia sobre les vagues. Al cap d’uns dies vostè arriba a la conclusió que fotrà canya des del seu blog a aquesta gent, que s’ha apropiat del terme «comunitat universitària» i que, tot sigui dit, escriu molt malament els seus pamflets. Vostè, que és una persona que de cada vegada li agrada més anar a contracorrent, fot unes quantes destralades des de la seva poltrona digital. Au! Ben guapo que ha quedat, pensa vostè. Evidentment en tot el blog no hi trobarem pas cap article que parli de la reforma laboral, de les greus retallades, o de les violacions de drets humans (els de veritat) que es produeixen pertot i tothora. Tanmateix, vostè és una persona que vol que hom tengui una vida digna i que s’acabin les injustícies, una persona que s’aferra a la radicalitat democràtica per principis. Prova d’això és que, en tot el blog, només surt a defensar els drets humans quan, en un dia de vaga general contra la més greu de les retallades de drets laborals que es recorda, un pacífic piquet «informatiu» li ha fet arribar mitja hora tard al seu lloc de feina, vulnerant greument el seu dret a circular per la via pública.

Com era d’esperar, poc temps després el blog està farcit de comentaris al seu article. Com que vostè, que gaudeix d’anar a contracorrent, és una persona que dóna la cara, demana a les comentaristes (perdó: els comentaristes) que donin nom, llinatges i email. És just. El debat que es munta és interessant. Fins i tot alguns comentaris mostren un to respectuós. «Caram, jo que m’esperava insults i amenaces» pensa vostè. Passades les vacances de setmana santa, vostè, de manera sorprenent, decideix fer cas a un dels cartells que fa mesos que embruten les parets del Ramon Llull i que convoquen a l’assemblea de la UIB. Cada dijous, a les 14h, a la llibreria del campus. No perd res per provar-ho, pensa vostè, al manco veurà quina cara fan aquesta tropa d’estudiants que no coneixen el significat del pensament crític. Compareix puntual a la convocatòria. Evidentment no hi ha ningú encara. Aquests maldestres ja li van fer perdre mitja hora un dia de vaga, i ara ja hi tornam a ser. Ja ho deia jo, ja ho deia… De sobte, compareix un grupet d’estudiants amb la seva carmanyola (macarrons, estofat, arròs bullit…). Arribar tard i, a sobre, disposar-se a fer una assemblea menjant? Vostè ja se’n penedeix d’haver decidit anar a aquesta assemblea. Una mica empegueït, però, no gosa fugir d’allà cames ajudau-me, i hi roman, un pèl a contracor. La cosa sembla que, a la fi, comença. Tothom s’asseu en cercle sota un sol de justícia. Algú proposa anar a una aula, ja que el sol molesta. La resposta és que millor quedar allà, per si arriba algú més i no sap on som. S’assignen funcions: algú s’encarrega de prendre acta; algú altre s’ofereix (mig obligat) a gestionar els torns de paraula i a moderar les intervencions. Es veu que les feines són rotatòries. Fins i tot hi ha ordre del dia! Vostè comença a pensar que aquests malcriats tenen més burocràcia que el seu departament de filologia.

En acabar l’assemblea, vostè ha pogut expressar els seus arguments sobre els piquets o sobre qüestions lingüístiques, com ara la dèria del sexisme en el llenguatge. Hi ha hagut un debat molt enriquidor. També hi ha hagut temps per consensuar altres accions per a les pròximes setmanes, com per exemple repetir l’acció del llaç pel català a la Conselleria d’Educació, però amb un llaç el doble de gros. Vostè no entén per què no s’ha votat en tota l’assemblea. Vaja democràcia, pensa. Tot i que, ben mirat, arribar a decidir per consens és una bona manera que les majories no s’imposin sempre a les minories (cosa que els que tenim sensibilitat per la llengua sabem de què va).

Quan vostè torna cap al seu despatx continua cavil·lant. No ha estat pas tan malament, pensa. Si fins i tot, cosa grossa, s’ha ofert vostè per donar un cop de mà a l’hora de revisar i corregir els futurs pamflets de l’Assemblea. Tot i que els dijous és un dia complicat, mirarà de tornar-hi. Aquella tropa, un pèl idealista i ingènua (totes hem estat joves), tampoc no és mala gent. Fins i tot, davant del menfotisme generalitzat de la UIB, veure un grupet que no només es preocupa de les Biofestes i de copiar treballs d’Internet, sinó que també dedica molt del seu temps a protestar i fer propostes, idò és un bri d’esperança. Al manco, d’aire fresc. Ben pensat, la UIB és un lloc molt gris, de vegades. «Una mica de renou i color tampoc no està tan malament» pensa vostè. Arribat al seu despatx, vostè engega l’ordinador. La feina s’acumula i caldrà que l’horabaixa reti. La dona de la neteja el saluda mentre renova la bossa de la paperera. A ella l’acomiaden, possiblement, el pròxim mes: dos fills i un marit a l’atur. I la hipoteca. Entra el sol per la finestra i pica. Llàstima que el despatx, ple de goteres quan plou, tampoc no tengui cortina. El becari que li han encolomat al seu despatx torna amb un cafè de la màquina, que és més barat que al bar, però més dolent. S’ha d’estalviar, que la beca-préstec del Santander s’ha de tornar i aquesta gent no perdona ni un cèntim (vostè recorda llavors la multa de 200 euros per aparcar malament). Al manco, el becari ha pogut estudiar una carrera, a diferència del seu germà petit que, entre l’increment de les taxes i la baixada dels numerus clausus, no sap si podrà anar a la Universitat. Vostè continua fent feines i responent les dotzenes de correus electrònics pendents de llegir. Un dels missatges és d’un alumne que excusa el lliurament d’un treball perquè el seu padrí s’ha posat malalt i ha d’ajudar a cuidar-lo, ja que a l’hospital no t’admeten si no estàs fotut fotut. Diu que la seva família no pot pagar una residència o una persona i s’han hagut de repartir els horaris. A aquest alumne, com que no treballa (només estudia), idò li ha «tocat» el torn dels dematins, justament quan té classe (presencial i obligatòria, coses de Bolonya). Vostè, a pesar que és un greuge comparatiu amb la resta d’alumnat, se’l creu i li concedeix uns dies més de termini. Encara queden 19 correus per respondre; per sort la majoria no són urgents. I encara ha de preparar la classe de l’endemà. Al fons del despatx, a la prestatgeria més alta, en un racó del tot inaccessible, hi ha un exemplar d’El Capital de Karl Marx, envoltat de teranyines.